LA MEVA INDIGNACIÓ

És curiós que fiqués com a títol del blog Catalans indignats, avançant-me per pur atzar als aconteixements recents.

Primer de tot dir que jo em considero indignat, algunes raons són més concretes i personals. Altres són canvis globals que reclamo. Tothom té els seus motius per la indignació, però perquè tots els indignats hem de seguir el corrent que volen alguns des de les assemblees de #acampadabcn, #acampadasol...?

En tot aquest moviment del #15M, s’hi ha gestat una nova democràcia diuen ells, una democràcia però, que exclou certs pensaments com seria el dret a l’autodeterminació, una democràcia on es recomana parlar en castellà perquè “asi nos entendemos todos”, on no hi caben banderes porque “los nacionalismos son malos”. Amb aquestes premisses ja passa a ser una democràcia excloent, et diuen que hi vagis i diguis la teva, t’escoltaran i probablement alguns t’aplaudiran, i què, les assemblees acaben siguent un conjunt de discursets polítics individuals on tothom té la paraula però també hi ha el perill de ser manipulat molt hàbilment per part de grepuscles organitzats. Llavors, la teòrica democràcia participativa corre el perill de convertir-se en un tipus de totalitarisme col·lectiu on la gent que discrepa o critica és feixista, nacionalista, de dretes, intolerant, o que intransigent. També es corre el risc de que sobresurti algun gran orador demagog/populista entre la multitud com va ser Adolf Hitler, o  l’actual Chaves. Podria aprofitar per manipular, convèncer la massa i fer-la anar a la seva manera.

La meva gran pregunta al moviment #15M és: com pensen organitzar el món si es dona el cas que algun dia són majoria, faríem una assamblea de 7 milions de persones?

Tothom podria dir-hi la seva, però amb aquest mètode els pressupostos del 2011 potser s’aprovarien el 2022 anant bé. Més participació ciutadana sí (no oblidem però les minses  participacions als referèndums fets fins ara). Una democràcia ultraparticipativa tampoc sembla ser la solució, només s’ha de veure les petites/grans desavinences que hi ha hagut en assamblees de 2000 persones, no em vull imaginar el que seria si multipliquéssim aquest nombre per 10, per 100 o ja no dic per 1000.

Cal afegir que molts dels indignats actuals dimonitzen les opinions contràries o divergents al seu ideari, cosa que no és lògica si pretenen que sigui un moviment que aglutini gran part de la societat. Sembla ser que s’obliden que hi ha gent de tot en un país i que la seva veritat no és absoluta ni molt menys perfecte, hi ha una majoria silenciosa que no es manifesta (llevat per anar en contra l’avortament, contra els matrimonis homosexuals, etc) i que és molt important en aquell país (i en menor mesura però gens menyspreable a Catalunya). La dreta aglutina sectors molt amplis i surt indemne de qualsevol revolució social (recordem que tot i estar en minoria ha governat i governarà durant períodes molt amplis).

El primer dia em va despertar molta simpatia tot plegat ja que s’ha de donar un cop de puny sobre la taula perquè els polítics, banquers i la gent que té més poder no responen a les necessitats de les classes populars/mitjanes. Perquè hi ha molta injustícia i les polítiques actuals ens porten al límit de l’abisme individual i col·lectiu. Perquè la societat es fractura i l’estat del benestar fictici que havíem aconseguit potser no el podrem tenir més per culpa de la inaptitud dels nostres governants d’estirar més el braç que la màniga. 

És culpa nostra per donar ales als polítics a fer tot el que volguéssin sempre que volguéssin. És culpa nostra per ajudar a corruptes (Camps) que segueixin al poder amb una majoria absolutíssima. És culpa nostra per estafar a l’estat i ser corruptes amb els nostres veïns, companys, conciutadans. És culpa nostra haver rigut les gràcies als polítics i aplaudir els 400 euros, el xec nadó, entre tantes altres. És culpa d’ELLS (polítics) per no estar a l’alçada de les circumstàncies i portar el país a la misèria i haver-nos fet creure que som rics i podem viure amb luxes i tenir serveis de luxe que segurament mai ens podríem haver permès.

Ha arribat l’hora de dir PROU, volem un canvi, un canvi profund. La meva discrepància és si per canalitzar aquest malestar tan gran que tinc he de seguir el #15M. Jo puc afegir alguns altres malestars més concrets com l’espoli fiscal que patim, la falta d’un estat propi per decidir directament què volem i què no volem fer. Primer passa per tenir un estat, després ja farem la revolució. Amb Espanya, un país que ens porta a la ruïna, que ens obliga a retallar mentre ens roben 22.000 milions d'euros anuals, ens té agafats pels collons i poc hi tenim a fer.

Per desgràcia, de moment i molt han de canviar les coses, em sento exclòs del #19J, el #9-Juliol sí que va amb mi. Allà hi seré.