dilluns, 26 de novembre de 2012

Reflexions de l'endemà de les eleccions

Quatre pensaments que em vénen al cap 24 hores després de les eleccions més importants del nostre país després de la transició:



1. Sabeu què? ara mateix m'importa una rave les retallades, no hi ha un euro a la caixa i és un il·lús qui pensa que ICV, CUP, ERC, PSC, C's o qui sigui les pot aturar. Ja que amb l'status quo actual és impossible parar això. No gestionem els nostres recursos, i primer Merkel a  Madrid i després Madrid a Catalunya imposen les retallades. Que es podrien maquillar? o bé redirigir una miqueta? potser sí, però no oblidem que el 70% del pressupost se'n va cap a Educació i Sanitat.

2. Ja seria hora de pensar en el país i no retreure el tema de les retallades (això va per Herrera) ja que ell hauria de fer el mateix si governés. Ara per ara, hem de ser tots molt generosos i comprensius, i si ERC entra al govern i ha de retallar (Hollande ha fet les retallades més grans de l'història de França, el PSOK a Grècia..) aviam si ens n'adonem que les esquerres no tenen res a fer-hi en el sistema actual, la resta és demagògia barata.

3.Primer de tot cal sortir del sistema actual, és a dir Espanya i no ens aniria malament també sortir de la unió monetària almenys, per poder tenir polítiques econòmiques pròpies i tenir els nostres mecanismes. Només es pot aturar tot això un cop assolida la independència, Llavors, només LLAVORS, ERC, C's, CUP, ICV, els Pirates, PxC, o qualsevol altre partit tindria els mecanismes per redirigir l'economia catalana. A on vull anar a parar amb tot això?

4. ERC+ CiU = majoria sobiranista, amb una mica de cintura de ICV i CUP (ho veig gairebé impossible amb els segons) tenim 87 escons a favor de l'estat propi. Si aconseguim posar el país per sobre de la resta (que ja no ens queda res, i sinó espereu als pròxims mesos). No ens queda autogovern, ho tenim clar això? per tant PAÍS per davant de tot. Referèndum i aviam què passa, si la majoria parla clar i surt que no, doncs acceptem, baixem el cap i qui vulgui que comenci a fer les maletes (ja en sé de molts que ho planegen, jo inclòs).

5. Com comenta un company meu, diu que sent vergonya de ser català, però no pel resultat de les eleccions sinó perquè en unes eleccions plebiscitàries, on s'ha mobilitzat la "Catalunya real", on ha participat un 70% del cens, els partits unionistes no han superat els 28 escons i els sobiranistes són majoria. Ara sabem quants votants de CiU són independentistes, i no en són pocs! Qui no es conforma és perquè no vol. Ara el que cal és anar a per la massa indecisa i conven-se'ls que la única via que ens queda per no enfonsar-nos és saltar del vaixell espanyol o anirem a l'infern amb ells.

Cal més prudència, serenitat i reflexió que mai. Generositat, amplitud de mires i sobretot PAÍS. El poble català ha parlat i ha dit a Mas que el vol a ell però fent tàndem amb Junqueras. Us necessitem als dos!

dijous, 13 de setembre de 2012

I ARA QUÈ? REFLEXIONS DE L'ENDEMÀ DE L'ENDEMÀ


Aquest 11 de setembre hi havia un 30% dels catalans al carrer, un 8% més s’ho miraven per la televisió i altres no podien anar-hi per múltiples raons (feina, estudis, problemes físics o bé han emigrat). Segons les últimes enquestes, un 22% dels catalans son anti-independentistes (votarien no). Molts d’aquests difícilment els convencerem, per la qual cosa hem de lluitar per fer decantar el 20% d’abstenció. Què cal fer per aconseguir-ho?

El primer que hem de fer és crear un projecte de país ambiciós, atractiu, amable, democràtic, integrador, conciliador, pragmàtic... per tal de seduir la gent que encara té dubtes i acabar amb els recels que genera a d’altres. Hem d’acabar amb l’independentisme de butxaca i convertir-lo en independentisme sentimental, combatent-lo amb arguments, propostes i sentit comú. Si ens deixem de foteses, de “batalletes” polítiques particulars, de xou democràtic (aquí critico l’actitud de SI), l’objectiu estarà més a prop. La realitat catalana és molt complexa i cal ser ample de mires.

La rauxa no ens ha de fer perdre el cap, la independència no es fa d’avui per demà, tampoc es fa a 30 anys vista. Em refereixo que cal tenir certa paciència, però no infinita, cal anar amb peus de plom, cremar fases i anar caminant cap a l’objectiu poc a poc però sense frenar. S’ha acabat jugar a la puta i la ramoneta, s’ha acabat el peix al cove, ara falta saber si els polítics catalans ho han entès definitivament.

El poble català ha parlat, el més bonic és que s’ha manifestat unitàriament, sense partidismes, sense rancors, tots a la una, i aquest és el camí a seguir. Prou de titllar de bons independentistes, de mals independentistes, de botiflers,etc. Marcar paquet de ser més i millor independentista que els altres no serveix de res, només servirà per treballar a favor de Espanya i el CNI. Tot independentista és i serà vàlid i absolutament imprescindible, sigui de CiU, de PxC, PSC o PP (encara que costi de creure), ERC,  ICV, CUP o qualsevol altre. Tots contem, i es tracta de sumar, no de dividir. Ja dividirem i discutirem quan creem el nou estat i cadascú podrà posar-se al costat que més li agradi. La bilis l’hem de guardar per els altres, no per fotre’ns entre nosaltres, ara no toca.

 Pot semblar un discurs convergent, no sóc convergent, sóc realista, estadista, i ara és el moment d’arribar a consensos a nivell català, sense mirar a Madrid, sense retrets històrics. Esborrem el passat de tothom i donem una segona oportunitat als que ens han fallat els últims anys. No estàs disposat a oblidar-ho per tal de esdevenir un estat lliure? Estàs disposat a renunciar als teus ideals per aconseguir l’estat propi? Aquesta última pregunta va dirigida a alguns que sembla que posin per davant una Catalunya socialista/comunista que la Catalunya estat. Primer fem l’estat, i després deixem que sigui el poble qui decideixi quin estat vol.

Pel que fa al futur estat, en una cosa que la gran majoria estarem d’acord és que cal canviar el sistema electoral i evitar no caure en bipartidismes, acabar amb la casta política i evitar els alts funcionariat com el que té Espanya. El regnat d’Abertis i la Caixa també és un assumpte a abordar, però deixem-lo per quan siguem estat.

Cal que treballem per convèncer els no convençuts, per ajudar a vèncer les pors als qui en tenen, aglutinem independentistes, sigui quina sigui la seva ideologia, aprenem a cedir terreny, a pensar en sentit d’estat, a ser amples de mires. És un moment clau de la nostra història, sumem, no dividim. Si aconseguim això la victòria està a prop. Cal molt d’esforç, per part de tothom, però no és impossible encara que ho sembli. Serem capaços d’una vegada per totes de posar l’estat per davant de les ideologies, retrets històrics i els partits? Ho veig molt difícil, però endavant!

“Primer fem la casa, després ja discutirem de quin color la pintarem”

Objectiu: 11 de Setembre de 2014

divendres, 1 de juny de 2012

ELS CATALANS TENIM MOTIUS PER L’OPTIMISME!


Portem uns mesos on no fem més que sentir dia rere dia que la prima de risc està desbocada, els mercats ens collen, Europa ens escanya. Intentem entendre el que passa al nostre voltant però ningú sap de què va res ni sap què en serà de nosaltres. Fa poc dia un company em va dir: “Mira que ho he intentat entendre però ja he desistit, no entenc res i estic profundament desmotivat”. Un company de facultat (enginyer d’Obres Públiques) ha hagut d’esborrar l’enginyeria del seu currículum i va a demanar feina al McDonald’s, on és rebutjat. Hem arribat a un extrem inimaginable fa 6 anys. És molt trist veure gent de la meva generació desesperada per trobar feina incloent-hi universitaris que es fan passar per simples graduats d’ESO per poder optar a una feina. El meu entorn està planejant emigrar, un ja està a Xina, un altre planeja marxar cap a Canadà, Austràlia, i probablement un servidor acabi també en breus a algun país europeu.

Per què escric aquest article, us preguntareu? No és per explicar les misèries que ens envolten ja que tots en podríem dir moltes com les que acabo d’exposar anteriorment, ni pretenc desfogar-me. M’agradaria injectar una dosi d’optimisme als catalans, que tenim una sort que no tenen els de l’altre banda de la franja i d’Alcanar. Els catalans tenim un gran avantatge, i ara és més gran que mai ja que el que tenim a perdre és res. Portem 300 anys intervinguts però ara les carències econòmiques s’han fet molt evidents, han resultat insalvables, insostenibles per la nostra supervivència.  La societat civil, un cop més va per davant de la casta política que tenim, la qual viu encastada en el segle passat pretenent una confederació amb Espanya en la qual només hi creuen certs personatges de casa nostra. O algú coneix algun federalista rellevant a Espanya? Que algú li queda algun motiu per pensar que encara ens podem entendre amb Madrid?

La relació amb Espanya està arribant a un punt clau per la nostra història, en un context “europeu i democràtic”, amb una societat civil on una gran part ha perdut la por a mirar cap a un estat propi. Molts empresaris veuen com la marca “Espanya” els perjudica el seu negoci. Molts ciutadans viatgen pel món ensenyant el DNI espanyol amb vergonya (jo sóc dels que sempre diu que és català i quan posen la cara estranya dic: Barcelona, i com a últim recurs, Barça). Perquè sí, Espanya ens escanya, i de quina manera, no ens deixa ser catalans amb normalitat dinamitant tota iniciativa per normalitzar la nostra llengua, posant traves a les nostres seleccions, culpant-nos de tots els mals econòmics del seu país quan som nosaltres qui patim el greuge més gran en tots els aspectes. Alguns volen bombes al Calderón mentre xiulem el seu himne, ens titllen de jueus renegats, policies apallissen a un ciutadà per portar una estelada, no us sona la cantarella  als anys 40 a Alemanya?

Doncs bé, ens sobren motius per ser optimistes els catalans. Com he dit abans, tenim una gran avantatge que no tenen els nostres veïns. Tenim motius per estar il·lusionats i tenim l’esperança i la motivació que suposaria tenir una nació pròpia, un país normal, un país on podríem tenir beques per tothom, no s’hauria de retallar sinó al contrari, i a més, podríem donar un 1% del PIB als països més necessitats i si cal que aquests siguin els Extremenys, o Andalusos doncs encantat de la vida d’ajudar! Però amb la quantitat que nosaltres vulguem a qui vulguem, no com estem fent ara a cop de decret.

Catalans (a l’estil de Mohammed Jordi) la història ens està brindant una oportunitat única. tenim l’esperança, l’oportunitat i la ocasió de aconseguir allò que nosaltres ens proposem si remem junts per una vegada. La independència no és un miratge, pot ser una realitat si ens deixem de diferències i ens esforcem tots plegats, des del pseudocomunisme de les CUP i ICV, la matriu independentista (ERC, SI, Rcat, Dcat), fins a CDC i fins i tot UDC (deixant de banda l’amic Duran és clar).  Necessitem d’aquí al 2014 per teixir complicitats i marcar un full de ruta per sortir d’aquest atzucac que ens ha portat Espanya. Amb ells no ens hi entendrem, no ho han volgut mai ni ho voldran, per tant la única solució és tirar pel dret i declarar la independència unilateralment. Hi ha alguns que tenen molta pressa, altres no tanta, però si remem tots, sense retrets, podrem assolir l’objectiu per difícil que sembli. Quan dic tots em refereixo a la societat civil, la independència no arribarà pels polítics, passa per nosaltres. Quan  siguem molts i units per una causa que no sigui més que la independència del nostre país, serem imparables, llavors seran els polítics qui ens hauran de seguir. Faran molt de soroll els contraris, son molt més forts mediàticament, però no poden amb la voluntat d’un poble.

És la nostra hora, potser cal alguna guspira que ho faci desencadenar tot, però cal estar preparats per quan sigui el moment.

La situació actual no és més que una gran ocasió per ser optimistes. Sort que en tenim els catalans d’això! Preparem-nos!