Portem uns mesos on
no fem més que sentir dia rere dia que la prima de risc està desbocada, els
mercats ens collen, Europa ens escanya. Intentem entendre el que passa al
nostre voltant però ningú sap de què va res ni sap què en serà de nosaltres. Fa poc dia un company em va dir: “Mira que ho he intentat entendre però ja he
desistit, no entenc res i estic profundament desmotivat”. Un company de
facultat (enginyer d’Obres Públiques) ha hagut d’esborrar l’enginyeria del seu
currículum i va a demanar feina al McDonald’s, on és rebutjat. Hem arribat a un
extrem inimaginable fa 6 anys. És molt trist veure gent de la meva generació desesperada
per trobar feina incloent-hi universitaris que es fan passar per simples
graduats d’ESO per poder optar a una feina. El meu entorn està planejant
emigrar, un ja està a Xina, un altre planeja marxar cap a Canadà, Austràlia, i probablement un
servidor acabi també en breus a algun país europeu.
Per què escric
aquest article, us preguntareu? No és per explicar les misèries que ens
envolten ja que tots en podríem dir moltes com les que acabo d’exposar anteriorment,
ni pretenc desfogar-me. M’agradaria injectar una dosi d’optimisme als catalans,
que tenim una sort que no tenen els de l’altre banda de la franja i d’Alcanar.
Els catalans tenim un gran avantatge, i ara és més gran que mai ja que el que
tenim a perdre és res. Portem 300 anys intervinguts però ara les carències
econòmiques s’han fet molt evidents, han resultat insalvables, insostenibles
per la nostra supervivència. La societat
civil, un cop més va per davant de la casta política que tenim, la qual viu
encastada en el segle passat pretenent una confederació amb Espanya en la qual només hi creuen certs personatges de casa nostra. O algú coneix algun federalista
rellevant a Espanya? Que algú li queda algun motiu per pensar que encara ens
podem entendre amb Madrid?
La relació amb
Espanya està arribant a un punt clau per la nostra història, en un context “europeu
i democràtic”, amb una societat civil on una gran part ha perdut la por a mirar
cap a un estat propi. Molts empresaris veuen com la marca “Espanya” els
perjudica el seu negoci. Molts ciutadans viatgen pel món ensenyant el DNI
espanyol amb vergonya (jo sóc dels que sempre diu que és català i quan posen la
cara estranya dic: Barcelona, i com a últim recurs, Barça). Perquè sí, Espanya
ens escanya, i de quina manera, no ens deixa ser catalans amb normalitat
dinamitant tota iniciativa per normalitzar la nostra llengua, posant traves a
les nostres seleccions, culpant-nos de
tots els mals econòmics del seu país quan som nosaltres qui patim el greuge més
gran en tots els aspectes. Alguns volen bombes al Calderón mentre xiulem el seu
himne, ens titllen de jueus renegats, policies apallissen a un ciutadà per
portar una estelada, no us sona la cantarella als anys 40 a Alemanya?
Doncs bé, ens
sobren motius per ser optimistes els catalans. Com he dit abans, tenim una gran
avantatge que no tenen els nostres veïns. Tenim motius per estar il·lusionats i
tenim l’esperança i la motivació que suposaria tenir una nació pròpia, un país normal,
un país on podríem tenir beques per tothom, no s’hauria de retallar sinó al
contrari, i a més, podríem donar un 1% del PIB als països més necessitats i si
cal que aquests siguin els Extremenys, o Andalusos doncs encantat de la vida d’ajudar!
Però amb la quantitat que nosaltres vulguem a qui vulguem, no com estem fent
ara a cop de decret.
Catalans (a l’estil
de Mohammed Jordi) la història ens està brindant una oportunitat única. tenim l’esperança,
l’oportunitat i la ocasió de aconseguir allò que nosaltres ens proposem si remem
junts per una vegada. La independència no és un miratge, pot ser una realitat
si ens deixem de diferències i ens esforcem tots plegats, des del pseudocomunisme
de les CUP i ICV, la matriu independentista (ERC, SI, Rcat, Dcat), fins a CDC i
fins i tot UDC (deixant de banda l’amic Duran és clar). Necessitem d’aquí al 2014 per teixir
complicitats i marcar un full de ruta per sortir d’aquest atzucac que ens ha
portat Espanya. Amb ells no ens hi entendrem, no ho han volgut mai ni ho
voldran, per tant la única solució és tirar pel dret i declarar la
independència unilateralment. Hi ha alguns que tenen molta pressa, altres no
tanta, però si remem tots, sense retrets, podrem assolir l’objectiu per difícil
que sembli. Quan dic tots em refereixo a la societat civil, la independència no
arribarà pels polítics, passa per nosaltres. Quan siguem molts i units per una causa que no
sigui més que la independència del nostre país, serem imparables, llavors seran
els polítics qui ens hauran de seguir. Faran molt de soroll els contraris, son
molt més forts mediàticament, però no poden amb la voluntat d’un poble.
És la nostra hora,
potser cal alguna guspira que ho faci
desencadenar tot, però cal estar preparats per quan sigui el moment.
La situació actual no és més que una gran ocasió per ser
optimistes. Sort que en tenim els catalans d’això! Preparem-nos!
