Aquest 11 de setembre hi havia un 30% dels
catalans al carrer, un 8% més s’ho miraven per la televisió i altres no podien
anar-hi per múltiples raons (feina, estudis, problemes físics o bé han
emigrat). Segons les últimes enquestes, un 22% dels catalans son
anti-independentistes (votarien no). Molts d’aquests difícilment els
convencerem, per la qual cosa hem de lluitar per fer decantar el 20%
d’abstenció. Què cal fer per aconseguir-ho?
El primer que hem de fer és crear un projecte
de país ambiciós, atractiu, amable, democràtic, integrador, conciliador, pragmàtic...
per tal de seduir la gent que encara té dubtes i acabar amb els recels que genera
a d’altres. Hem d’acabar amb l’independentisme de butxaca i convertir-lo en
independentisme sentimental, combatent-lo amb arguments, propostes i sentit
comú. Si ens deixem de foteses, de “batalletes” polítiques particulars, de xou
democràtic (aquí critico l’actitud de SI), l’objectiu estarà més a prop. La
realitat catalana és molt complexa i cal ser ample de mires.
La rauxa no ens ha de fer perdre el cap, la
independència no es fa d’avui per demà, tampoc es fa a 30 anys vista. Em
refereixo que cal tenir certa paciència, però no infinita, cal anar amb peus de
plom, cremar fases i anar caminant cap a l’objectiu poc a poc però sense frenar.
S’ha acabat jugar a la puta i la ramoneta, s’ha acabat el peix al cove, ara
falta saber si els polítics catalans ho han entès definitivament.
El poble català ha parlat, el més bonic és que
s’ha manifestat unitàriament, sense partidismes, sense rancors, tots a la una,
i aquest és el camí a seguir. Prou de titllar de bons independentistes, de mals
independentistes, de botiflers,etc. Marcar paquet de ser més i millor
independentista que els altres no serveix de res, només servirà per treballar a
favor de Espanya i el CNI. Tot independentista és i serà vàlid i absolutament imprescindible,
sigui de CiU, de PxC, PSC o PP (encara que costi de creure), ERC, ICV, CUP o qualsevol altre. Tots contem, i es
tracta de sumar, no de dividir. Ja dividirem i discutirem quan creem el nou
estat i cadascú podrà posar-se al costat que més li agradi. La bilis l’hem de
guardar per els altres, no per fotre’ns entre nosaltres, ara no toca.
Pot
semblar un discurs convergent, no sóc convergent, sóc realista, estadista, i
ara és el moment d’arribar a consensos a nivell català, sense mirar a Madrid,
sense retrets històrics. Esborrem el passat de tothom i donem una segona
oportunitat als que ens han fallat els últims anys. No estàs disposat a oblidar-ho
per tal de esdevenir un estat lliure? Estàs disposat a renunciar als teus
ideals per aconseguir l’estat propi? Aquesta última pregunta va dirigida a
alguns que sembla que posin per davant una Catalunya socialista/comunista que
la Catalunya estat. Primer fem l’estat, i després deixem que sigui el poble qui
decideixi quin estat vol.
Pel que fa al futur estat, en una cosa que la
gran majoria estarem d’acord és que cal canviar el sistema electoral i evitar no
caure en bipartidismes, acabar amb la casta política i evitar els alts
funcionariat com el que té Espanya. El regnat d’Abertis i la Caixa també és un
assumpte a abordar, però deixem-lo per quan siguem estat.
Cal que treballem per convèncer els no
convençuts, per ajudar a vèncer les pors als qui en tenen, aglutinem independentistes,
sigui quina sigui la seva ideologia, aprenem a cedir terreny, a pensar en
sentit d’estat, a ser amples de mires. És un moment clau de la nostra història,
sumem, no dividim. Si aconseguim això la victòria està a prop. Cal molt d’esforç,
per part de tothom, però no és impossible encara que ho sembli. Serem capaços d’una
vegada per totes de posar l’estat per davant de les ideologies, retrets
històrics i els partits? Ho veig molt difícil, però endavant!
“Primer fem la casa, després ja discutirem de
quin color la pintarem”
Objectiu: 11 de Setembre de 2014
