dimarts, 2 de setembre del 2014

Jordi Pujol, aquest personatge maleït.. o beneït?

Vaig néixer a finals de la dècada dels 80, sóc d'una generació que no ha viscut intensament l'etapa Pujolista i de Peix al cove. Quan vaig començar a fer ús de la raó, Pujol havia fet president Aznar el 1996. El peix al cove era el pa de cada dia durant aquells anys...  


Em vaig interessar en la política quan succeí de la Guerra de l'Iraq, aquell president Espanyol era el dimoni! Llavors alguna cosa no em lligava al cap, no sabia gaire bé què volia dir la independència però simpatitzava amb la idea, A principis de segle XX, entre concerts d'Obrint Pas  per un costat i la meva casual i tímida presència a algun 11 de Setembre on érem 4 gats mal comptats (Maulets i ERC)...

Va arribar Maragall, llavors Montilla. No em va fer falta que el TC ens destrossés l'estatut d'autonomia per adonar-me que la única sortida per sobreviure com a poble era la independència, però sí que va ser la qüestió que em va fer fer un "click", una desconnexió respecte Espanya, que, diria amics meus, que és irreversible. Estimo el meu país, la meva cultura, la meva llengua, la meva gent vinguin d'on vinguin. Estimo tot el que tinc al voltant sense guardar rancors ni odiar a ningú que no pensi el mateix que jo. Només desitjo poder decidir per nosaltres,bastir-nos de les lleis que ens facin falta, les nostres institucions, poder protegir el nostre patrimoni i cultura... i, per descomptat, la nostra justícia, els nostres corruptes, però rentant els draps bruts a casa nostra. 
Tots els països del món tenen corruptes, la diferència és quins mecanismes tenen per enganxar-los i com funcionen i sobretot, què fan amb els corruptes quan els enganxen.
Tornem a Pujol, per mi, i per la major part de la meva generació, no ha sigut més que una persona que governava Catalunya, que a més, va fer president a aquell dimoni de la Moncloa! Aquell que va rebutjar el concert econòmic com el Basc i el Navarrès quan l'hi van oferir. Aquell que pactava tapar draps bruts amb els governants d'aquí i d'allà.

D’altra banda podem dir que és un personatge beneït. Pujol significa moltes coses, la majoria de les quals es troben en el passat, i en el que NO volem en el nou país. Jordi Pujol, CiU, ERC, o qualsevol polític en què estigueu pensant ara mateix.. no són el país, són una part d’aquest, i una part amb la que ens toca i tocarà conviure i fer costat, jutjar, o discrepar. El país som la gent, som els ciutadans que ens aixequem cada dia per anar a treballar, estudiar, passejar el gos o estendre la roba. Cada polític és un ciutadà més, amb un càrrec el qual molts d’ells no fan honor ni el mereixen.
Jo vull la independència perquè aquests polítics tinguin realment poder de decisió, per triar els millors. 

I a aquells que diuen que la independència és una cosa de la burgesia, o que només defensen la independència per poder fer el seu “xiringuito”, jo els dic que confio en la meva gent, el meu país, que ha demostrat tenir més esperit crític i més respecte a la pluralitat que la “Espanya” profunda (parlo en termes Espanya al referir-me a l’estat, no al país).

Per tant, confio que aquest esperit crític és el que ens portarà a fer les coses diferents, i instal·lar els nostres propis controls anticorrupció i a tractar els nostres corruptes de forma diferent.

Ara és l'hora de lluitar, de construir el nou país i destruir els tumors del vell país.

"I, per això, crec que tot el cas Jordi Pujol és enormement positiu per Catalunya. Ha despertat consciències, ha sacsejat moltes persones que creien que tenim un país ideal, que som perfectes i tot ho fem bé. No és així senyors, però almenys ara tenim una cosa més per la què lluitar, un motiu més per voler marxar, un esquema a trencar, un motiu més per somiar a canviar."

dijous, 13 de març del 2014

Fora de la UE? I què?

Insisteixen, insisteixen que quedarem fora d'Europa, del sistema Solar i que entrarem en un forat atemporal on quedarem pels segles dels segles.

Primer de tot, fora d'Europa no quedarem, a menys que agafin la nostra terra i se l'emportin al mig de l'Atlàntic (ja ho voldrien alguns). Que quedaríem fora de la UE (Que no significa Europa)? Bé, si estem dins de l'EFTA (European Free Trade Association) en faríem prou per evitar traves a les fronteres amb les mercaderies, i entrant a Schengen garantiríem la lliure circulació de persones. Per molt que Espanya s'hi oposés, no podria frenar la nostra adhesió a aquests dos tractats ja que no es necessita unanimitat dels seus membres per aprovar-ne un de nou.

Estar al mateix cercle de Islàndia, Noruega o Suïssa, no estaria malament oi?

Davant la intoxicació de Barroso, gran part dels mitjans i del govern Espanyol no ens hem d'arronsar. Pretenen generar confusió, enlloc està escrit que quedaríem fora de la UE, així mateix, tampoc diu enlloc que ens hi mantindríem dins. De totes maneres, la gran pregunta és, volem estar dins de la UE? Estar-ne fora és l'abisme?

Repeteixo, estant fora de la UE però dins l'EFTA, ens capacitaria per tenir:

  • Política monetària pròpia si creem moneda, o bé podríem fer servir l'Euro tranquil·lament com fa Andorra per exemple (sense tenir el control sobre la moneda això sí, com ara vaja).
  • Pròpies regulacions, o bé adoptar les de la UE si ens són útils.
  • Demanar l'ingrés a la UE si la majoria ho decideix on seríem admesos per complir amb tots els requisits (vegeu quina força ha tingut espanya amb l'adhesió de Kosovo, que ja ha començat negociacions)
  • No estar sotmesos al dictamen de la troica, Alemanya i del BCE.
Evidentment no tot són bondats, però bé que se'n surten prou els països que en són fora! I una petita idea per si ens deixen fora del sistema Solar, podríem buscar aliances estratègiques amb... Israel, Xina, Estats Units... el nostre posicionament al mediterrani és privilegiat i això no ens ho pot treure cap constitució ni boicot.

Us animo a ser valents i no tenir cap por a quedar fora de la UE, no d'Europa ja que geogràficament hi som i sempre pertanyerem al vell continent.