dimarts, 2 de setembre de 2014

Jordi Pujol, aquest personatge maleït.. o beneït?

Vaig néixer a finals de la dècada dels 80, sóc d'una generació que no ha viscut intensament l'etapa Pujolista i de Peix al cove. Quan vaig començar a fer ús de la raó, Pujol havia fet president Aznar el 1996. El peix al cove era el pa de cada dia durant aquells anys...  


Em vaig interessar en la política quan succeí de la Guerra de l'Iraq, aquell president Espanyol era el dimoni! Llavors alguna cosa no em lligava al cap, no sabia gaire bé què volia dir la independència però simpatitzava amb la idea, A principis de segle XX, entre concerts d'Obrint Pas  per un costat i la meva casual i tímida presència a algun 11 de Setembre on érem 4 gats mal comptats (Maulets i ERC)...

Va arribar Maragall, llavors Montilla. No em va fer falta que el TC ens destrossés l'estatut d'autonomia per adonar-me que la única sortida per sobreviure com a poble era la independència, però sí que va ser la qüestió que em va fer fer un "click", una desconnexió respecte Espanya, que, diria amics meus, que és irreversible. Estimo el meu país, la meva cultura, la meva llengua, la meva gent vinguin d'on vinguin. Estimo tot el que tinc al voltant sense guardar rancors ni odiar a ningú que no pensi el mateix que jo. Només desitjo poder decidir per nosaltres,bastir-nos de les lleis que ens facin falta, les nostres institucions, poder protegir el nostre patrimoni i cultura... i, per descomptat, la nostra justícia, els nostres corruptes, però rentant els draps bruts a casa nostra. 
Tots els països del món tenen corruptes, la diferència és quins mecanismes tenen per enganxar-los i com funcionen i sobretot, què fan amb els corruptes quan els enganxen.
Tornem a Pujol, per mi, i per la major part de la meva generació, no ha sigut més que una persona que governava Catalunya, que a més, va fer president a aquell dimoni de la Moncloa! Aquell que va rebutjar el concert econòmic com el Basc i el Navarrès quan l'hi van oferir. Aquell que pactava tapar draps bruts amb els governants d'aquí i d'allà.

D’altra banda podem dir que és un personatge beneït. Pujol significa moltes coses, la majoria de les quals es troben en el passat, i en el que NO volem en el nou país. Jordi Pujol, CiU, ERC, o qualsevol polític en què estigueu pensant ara mateix.. no són el país, són una part d’aquest, i una part amb la que ens toca i tocarà conviure i fer costat, jutjar, o discrepar. El país som la gent, som els ciutadans que ens aixequem cada dia per anar a treballar, estudiar, passejar el gos o estendre la roba. Cada polític és un ciutadà més, amb un càrrec el qual molts d’ells no fan honor ni el mereixen.
Jo vull la independència perquè aquests polítics tinguin realment poder de decisió, per triar els millors. 

I a aquells que diuen que la independència és una cosa de la burgesia, o que només defensen la independència per poder fer el seu “xiringuito”, jo els dic que confio en la meva gent, el meu país, que ha demostrat tenir més esperit crític i més respecte a la pluralitat que la “Espanya” profunda (parlo en termes Espanya al referir-me a l’estat, no al país).

Per tant, confio que aquest esperit crític és el que ens portarà a fer les coses diferents, i instal·lar els nostres propis controls anticorrupció i a tractar els nostres corruptes de forma diferent.

Ara és l'hora de lluitar, de construir el nou país i destruir els tumors del vell país.

"I, per això, crec que tot el cas Jordi Pujol és enormement positiu per Catalunya. Ha despertat consciències, ha sacsejat moltes persones que creien que tenim un país ideal, que som perfectes i tot ho fem bé. No és així senyors, però almenys ara tenim una cosa més per la què lluitar, un motiu més per voler marxar, un esquema a trencar, un motiu més per somiar a canviar."

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada