dijous, 18 de juny de 2015

AIGÜES DE BARCELONA-Aquology


Una d'aquelles coses que descobreixes i et venen ganes de fer una revolució...

Aquology Solutions SL (Musa), empresa associada a AGBAR (Molt ben amagat a la seva web, per cert), cobra anualment i per decret 36€ a tots els clients d'Aigües de Barcelona (t'en pots escapar fent mil tràmits burocràtics i entre mil entrebancs). Et carreguen el concepte com a "Alquiler equipo medida", un equip de mesura de cabal que està més que amortitzat i sol estar fet merda.

El 2012 tenia uns 1.400.000 equips de mesura instal·lats, això vol dir ni més ni menys que 504.000.000 € (OMFG!!), sortits del no-res, imposats a cada un dels Barcelonins, que d'altra banda paguen l'aigua caríssima (Privatització Ter-Llobregat,etc.), mentre hi ha poblets uns 1000 km al sud-oest d'aquí que no saben què significa pagar per l'aigua.

La gestió de l'aigua en mans privades comporta coses d'aquestes. Precisament jo no destaco per una defensa a ultrança de les nacionalitzacions, però quan el liberalisme arriba a aquests extrems... em posa de molt mala llet. No m'extranya que certs discursos anti-stablishment a Catalunya tinguin tants adeptes.

Perdoneu però ho havia de dir, ja m'he desfogat i vosaltres sabeu una cosa més.
PROU! Per una gestió pública de l'aigua!

diumenge, 4 de gener de 2015

La Gàl·lia: Astèrix o Obèlix?

Mas o Junqueras?

Aquesta és la pregunta que es fan molts catalans independentistes a dia d’avui. Per què no els dos? o cap dels dos? Jo em resisteixo a fer-me-la. I a la CUP? I a ICV? A ells no se’ls exigeix res?  

Portem unes setmanes lamentables, assistint a discursos obtusos per part dels dos líders. No oblidem que la proposta de Mas té la seva part de partidista, igual que la d’ERC. Retrets d’uns cap als altres, i dels altres cap als uns. El més trist de tot plegat és que els dos parlen de cara a la galeria (o a l’electorat?) abans de parlar ells en privat. L’electorat no és ara tan important com el país, i cap dels dos líders sembla que ho tinguin massa clar (més enllà dels discursos, els fets demostren el contrari).

A una part important de la massa social de l'independentisme, tant li fa Mas com Junqueras, ara un, ara l’altre diuen. M’agrada Mas com a líder, però l’altre com acompanyant deien molts. Al final, els lideratges són necessaris i rellevants, però substituïbles. Ningú és imprescindible i tothom és necessari en moments com aquest, i em nego a triar entre un o l’altre, perquè la batalla va molt més enllà de dues persones o dos partits.


Mentrestant, a la Moncloa es freguen les mans, bé que ho tenen clar els espanyols a l’hora de defensar la unitat d’Espanya, des de Podemos a la Falange i del PP fins al PSOE (vegin Montilla a l’acte de SCC el 6D). Ho estaven esperant, l’estratègia de Rajoy era i és aquesta, comprar crispetes, i esperar.

Si ens fallen aquests, en vindran uns altres, els catalans no tenim una paciència infinita (sí que admirable), i que no badin, que tal i com ha pujat ERC pot baixar al nivell dels anys negres de Puigcercós. D'altra banda, el marge de descens de CiU no és gens menyspreable. No parlem de partits, parlem de país. Si ells ens fallen, en sortiran uns altres. La llàstima és que, malgrat el moment històric que estem vivint, seguim amb les nostres rebequeries.

Més enllà de valorar si llista unitària si, llista unitària no, una lleu reflexió. L’independentisme, llevat tot plegat, no és absolutament majoritari a dia d’avui. Els indecisos tenen la clau de volta. Per aquests indecisos (en conec molts), la independència va de bracet a un canvi de paradigma, a un canvi social, a un canvi de maneres de fer política. Tot això no els encaixa amb CiU. Si la llista única inclou CiU, aquests indecisos no la votaran, ni votaran a la CUP per massa “radical” (Discurs de Països Catalans, crema de banderes espanyoles per part d’Arran, etc.).

CiU, agradi o no, representa l’estabishment, la casta, la corrupció (aquí no se’n salva quasi ningú), el tràfic d’influències, les portes giratòries, la manipulació periodística, etc.
Em resisteixo a triar entre Astèrix o Obèlix. M’interessa la gàl·lia. Calleu una mica els dos, seieu, acordeu,  cediu, i llavors parleu, ja n’hi ha prou de tant de show. Ha arribat el moment de la política en majúscules, de cedir, d’emmotllar-se, de ser generós i alhora exigent. Ara és l’hora... o els catalans mai us ho perdonarem. Els escons, així com la independència, son una eina, no una finalitat.




Ah! I el més important que semblem haver oblidat i no em cansaré d’escriure-ho. Encara ens falta definir el full de ruta per arribar al dia D, i sobretot, què farem l’endemà.