diumenge, 4 de gener de 2015

La Gàl·lia: Astèrix o Obèlix?

Mas o Junqueras?

Aquesta és la pregunta que es fan molts catalans independentistes a dia d’avui. Per què no els dos? o cap dels dos? Jo em resisteixo a fer-me-la. I a la CUP? I a ICV? A ells no se’ls exigeix res?  

Portem unes setmanes lamentables, assistint a discursos obtusos per part dels dos líders. No oblidem que la proposta de Mas té la seva part de partidista, igual que la d’ERC. Retrets d’uns cap als altres, i dels altres cap als uns. El més trist de tot plegat és que els dos parlen de cara a la galeria (o a l’electorat?) abans de parlar ells en privat. L’electorat no és ara tan important com el país, i cap dels dos líders sembla que ho tinguin massa clar (més enllà dels discursos, els fets demostren el contrari).

A una part important de la massa social de l'independentisme, tant li fa Mas com Junqueras, ara un, ara l’altre diuen. M’agrada Mas com a líder, però l’altre com acompanyant deien molts. Al final, els lideratges són necessaris i rellevants, però substituïbles. Ningú és imprescindible i tothom és necessari en moments com aquest, i em nego a triar entre un o l’altre, perquè la batalla va molt més enllà de dues persones o dos partits.


Mentrestant, a la Moncloa es freguen les mans, bé que ho tenen clar els espanyols a l’hora de defensar la unitat d’Espanya, des de Podemos a la Falange i del PP fins al PSOE (vegin Montilla a l’acte de SCC el 6D). Ho estaven esperant, l’estratègia de Rajoy era i és aquesta, comprar crispetes, i esperar.

Si ens fallen aquests, en vindran uns altres, els catalans no tenim una paciència infinita (sí que admirable), i que no badin, que tal i com ha pujat ERC pot baixar al nivell dels anys negres de Puigcercós. D'altra banda, el marge de descens de CiU no és gens menyspreable. No parlem de partits, parlem de país. Si ells ens fallen, en sortiran uns altres. La llàstima és que, malgrat el moment històric que estem vivint, seguim amb les nostres rebequeries.

Més enllà de valorar si llista unitària si, llista unitària no, una lleu reflexió. L’independentisme, llevat tot plegat, no és absolutament majoritari a dia d’avui. Els indecisos tenen la clau de volta. Per aquests indecisos (en conec molts), la independència va de bracet a un canvi de paradigma, a un canvi social, a un canvi de maneres de fer política. Tot això no els encaixa amb CiU. Si la llista única inclou CiU, aquests indecisos no la votaran, ni votaran a la CUP per massa “radical” (Discurs de Països Catalans, crema de banderes espanyoles per part d’Arran, etc.).

CiU, agradi o no, representa l’estabishment, la casta, la corrupció (aquí no se’n salva quasi ningú), el tràfic d’influències, les portes giratòries, la manipulació periodística, etc.
Em resisteixo a triar entre Astèrix o Obèlix. M’interessa la gàl·lia. Calleu una mica els dos, seieu, acordeu,  cediu, i llavors parleu, ja n’hi ha prou de tant de show. Ha arribat el moment de la política en majúscules, de cedir, d’emmotllar-se, de ser generós i alhora exigent. Ara és l’hora... o els catalans mai us ho perdonarem. Els escons, així com la independència, son una eina, no una finalitat.




Ah! I el més important que semblem haver oblidat i no em cansaré d’escriure-ho. Encara ens falta definir el full de ruta per arribar al dia D, i sobretot, què farem l’endemà.