Mas o Junqueras?
Aquesta és la
pregunta que es fan molts catalans independentistes a dia d’avui. Per què no els dos? o cap dels dos? Jo em
resisteixo a fer-me-la. I a la CUP? I a ICV? A ells no se’ls exigeix res?
Portem unes
setmanes lamentables, assistint a discursos obtusos per part dels dos líders.
No oblidem que la proposta de Mas té la seva part de partidista, igual que la
d’ERC. Retrets d’uns cap als altres, i dels altres cap als uns. El més trist de
tot plegat és que els dos parlen de cara a la galeria (o a l’electorat?) abans
de parlar ells en privat. L’electorat no és ara tan important com el país, i
cap dels dos líders sembla que ho tinguin massa clar (més enllà dels discursos,
els fets demostren el contrari).
A una part important de la massa social de l'independentisme, tant li fa Mas com Junqueras, ara un, ara
l’altre diuen. M’agrada Mas com a líder, però l’altre com acompanyant deien
molts. Al final, els lideratges són necessaris i rellevants, però
substituïbles. Ningú és imprescindible i tothom és necessari en moments com
aquest, i em nego a triar entre un o l’altre, perquè la batalla va molt més
enllà de dues persones o dos partits.
Mentrestant, a la
Moncloa es freguen les mans, bé que ho tenen clar els espanyols a l’hora de
defensar la unitat d’Espanya, des de Podemos
a la Falange i del PP fins al PSOE (vegin Montilla a l’acte de SCC el 6D). Ho
estaven esperant, l’estratègia de Rajoy era i és aquesta, comprar crispetes, i esperar.
Si ens fallen
aquests, en vindran uns altres, els catalans no tenim una paciència infinita
(sí que admirable), i que no badin, que tal i com ha pujat ERC pot baixar al
nivell dels anys negres de Puigcercós. D'altra banda, el marge de
descens de CiU no és gens menyspreable. No parlem de partits, parlem de país. Si ells
ens fallen, en sortiran uns altres. La llàstima és que, malgrat el moment
històric que estem vivint, seguim amb les nostres rebequeries.
Més enllà de
valorar si llista unitària si, llista unitària no, una lleu reflexió. L’independentisme,
llevat tot plegat, no és absolutament majoritari a dia d’avui. Els indecisos
tenen la clau de volta. Per aquests indecisos (en conec molts), la
independència va de bracet a un canvi de paradigma, a un canvi social, a un
canvi de maneres de fer política. Tot això no els encaixa amb CiU. Si la llista
única inclou CiU, aquests indecisos no la votaran, ni votaran a la CUP per
massa “radical” (Discurs de Països Catalans, crema de banderes espanyoles per
part d’Arran, etc.).
CiU, agradi o no,
representa l’estabishment, la casta, la corrupció (aquí no se’n salva quasi
ningú), el tràfic d’influències, les portes giratòries, la manipulació
periodística, etc.
Em resisteixo a
triar entre Astèrix o Obèlix. M’interessa la gàl·lia. Calleu una mica els dos,
seieu, acordeu, cediu, i llavors parleu,
ja n’hi ha prou de tant de show. Ha arribat el moment de la política en
majúscules, de cedir, d’emmotllar-se, de ser generós i alhora exigent. Ara és
l’hora... o els catalans mai us ho perdonarem. Els escons, així com la
independència, son una eina, no una finalitat.
Ah! I el més
important que semblem haver oblidat i no em cansaré d’escriure-ho. Encara ens falta definir el
full de ruta per arribar al dia D, i sobretot, què farem l’endemà.
