Fora de la UE? I què?

Insisteixen, insisteixen que quedarem fora d'Europa, del sistema Solar i que entrarem en un forat atemporal on quedarem pels segles dels segles.

Primer de tot, fora d'Europa no quedarem, a menys que agafin la nostra terra i se l'emportin al mig de l'Atlàntic (ja ho voldrien alguns). Que quedaríem fora de la UE (Que no significa Europa)? Bé, si estem dins de l'EFTA (European Free Trade Association) en faríem prou per evitar traves a les fronteres amb les mercaderies, i entrant a Schengen garantiríem la lliure circulació de persones. Per molt que Espanya s'hi oposés, no podria frenar la nostra adhesió a aquests dos tractats ja que no es necessita unanimitat dels seus membres per aprovar-ne un de nou.

Estar al mateix cercle de Islàndia, Noruega o Suïssa, no estaria malament oi?

Davant la intoxicació de Barroso, gran part dels mitjans i del govern Espanyol no ens hem d'arronsar. Pretenen generar confusió, enlloc està escrit que quedaríem fora de la UE, així mateix, tampoc diu enlloc que ens hi mantindríem dins. De totes maneres, la gran pregunta és, volem estar dins de la UE? Estar-ne fora és l'abisme?

Repeteixo, estant fora de la UE però dins l'EFTA, ens capacitaria per tenir:

• Política monetària pròpia si creem moneda, o bé podríem fer servir l'Euro tranquil·lament com fa Andorra per exemple (sense tenir el control sobre la moneda això sí, com ara vaja).
• Pròpies regulacions, o bé adoptar les de la UE si ens són útils.
• Demanar l'ingrés a la UE si la majoria ho decideix on seríem admesos per complir amb tots els requisits (vegeu quina força ha tingut espanya amb l'adhesió de Kosovo, que ja ha començat negociacions)
• No estar sotmesos al dictamen de la troica, Alemanya i del BCE.

Evidentment no tot són bondats, però bé que se'n surten prou els països que en són fora! I una petita idea per si ens deixen fora del sistema Solar, podríem buscar aliances estratègiques amb... Israel, Xina, Estats Units... el nostre posicionament al mediterrani és privilegiat i això no ens ho pot treure cap constitució ni boicot.

Us animo a ser valents i no tenir cap por a quedar fora de la UE, no d'Europa ja que geogràficament hi som i sempre pertanyerem al vell continent.

Reflexions de final de 2013. Nacionalismes

Ja tenim data i pregunta. Malgrat totes les dificultats que ens han anat posant, ho hem aconseguit. Però ara arriba el moment més dur del procés, on ens etzibaran cosses i ens intentaran aturar "por lo civil o lo criminal" com va dir un periodista del món de l'esport, s'acosta el moment on més patirem, on ens intentaran esclafar, on ens humiliaran.

S'emparen en la llei i en una divisió de la societat que ells, els unionistes, estan intentant promoure. Pretenen Ulsteritzar Catalunya, polaritzant el debat i dimonitzant el nacionalisme català comparant-lo amb el nazisme. Sobre el nacionalisme voldria parlar. El nacionalisme català és, per tradició, un nacionalisme reaccionari, un nacionalisme que, per molta gent és de supervivència. S'ha convertit en una necessitat pe tal de poder mantenir allò que és nostre i ens pertany, una eina de resistència davant el nacionalisme espanyol, molt més agressiu i exclusiu que el català.

Aquesta és una de les pintades que es poden trobar per Terrassa, pot semblar una xorrada, però no podem fer cas omís. Els poders mediàtics unionistes de Madrid i d'aquí fan molt de soroll, molt més del que mai podrem contrarestar.

Aquestes dues últimes són totalment surrealistes, però reflecteixen un estat d'opinió latent, atiat irresponsablement per C's, PP i PSOE. Veure l'estelada al costat d'un símbol nazi, quan tota la vida les pintades nazis han acabat tatxades i amb una firma d'una estelada al costat. Quan l'independentisme, històricament ha sigut antifeixista. Que ara t'acusin d'això em sembla un despropòsit molt gran. De totes maneres, hem de ser molt pulcres, ja que a la mímina errada, per petita que sigui, ens pot condicionar el procés.

Ja ho vaig dir fa un temps, però cal treballar en el llibre blanc de la independència, fem o no fem consulta. Hem de començar a posar les bases del futur Estat Català, tots junts, dels comunistes als conservadors. Les qüestions d'estat estan per sobre de qualsevol ideologia, si no som capaços d'entendre això, ja podem plegar veles senyors.

Sabrem fer-ho? Espero pel nostre bé que sí.

#SiSi

ELS CATALANS TENIM MOTIUS PER L’OPTIMISME!

Portem uns mesos on no fem més que sentir dia rere dia que la prima de risc està desbocada, els mercats ens collen, Europa ens escanya. Intentem entendre el que passa al nostre voltant però ningú sap de què va res ni sap què en serà de nosaltres. Fa poc dia un company em va dir: “Mira que ho he intentat entendre però ja he desistit, no entenc res i estic profundament desmotivat”. Un company de facultat (enginyer d’Obres Públiques) ha hagut d’esborrar l’enginyeria del seu currículum i va a demanar feina al McDonald’s, on és rebutjat. Hem arribat a un extrem inimaginable fa 6 anys. És molt trist veure gent de la meva generació desesperada per trobar feina incloent-hi universitaris que es fan passar per simples graduats d’ESO per poder optar a una feina. El meu entorn està planejant emigrar, un ja està a Xina, un altre planeja marxar cap a Canadà, Austràlia, i probablement un servidor acabi també en breus a algun país europeu.

Per què escric aquest article, us preguntareu? No és per explicar les misèries que ens envolten ja que tots en podríem dir moltes com les que acabo d’exposar anteriorment, ni pretenc desfogar-me. M’agradaria injectar una dosi d’optimisme als catalans, que tenim una sort que no tenen els de l’altre banda de la franja i d’Alcanar. Els catalans tenim un gran avantatge, i ara és més gran que mai ja que el que tenim a perdre és res. Portem 300 anys intervinguts però ara les carències econòmiques s’han fet molt evidents, han resultat insalvables, insostenibles per la nostra supervivència.  La societat civil, un cop més va per davant de la casta política que tenim, la qual viu encastada en el segle passat pretenent una confederació amb Espanya en la qual només hi creuen certs personatges de casa nostra. O algú coneix algun federalista rellevant a Espanya? Que algú li queda algun motiu per pensar que encara ens podem entendre amb Madrid?

La relació amb Espanya està arribant a un punt clau per la nostra història, en un context “europeu i democràtic”, amb una societat civil on una gran part ha perdut la por a mirar cap a un estat propi. Molts empresaris veuen com la marca “Espanya” els perjudica el seu negoci. Molts ciutadans viatgen pel món ensenyant el DNI espanyol amb vergonya (jo sóc dels que sempre diu que és català i quan posen la cara estranya dic: Barcelona, i com a últim recurs, Barça). Perquè sí, Espanya ens escanya, i de quina manera, no ens deixa ser catalans amb normalitat dinamitant tota iniciativa per normalitzar la nostra llengua, posant traves a les nostres seleccions, culpant-nos de tots els mals econòmics del seu país quan som nosaltres qui patim el greuge més gran en tots els aspectes. Alguns volen bombes al Calderón mentre xiulem el seu himne, ens titllen de jueus renegats, policies apallissen a un ciutadà per portar una estelada, no us sona la cantarella  als anys 40 a Alemanya?

Doncs bé, ens sobren motius per ser optimistes els catalans. Com he dit abans, tenim una gran avantatge que no tenen els nostres veïns. Tenim motius per estar il·lusionats i tenim l’esperança i la motivació que suposaria tenir una nació pròpia, un país normal, un país on podríem tenir beques per tothom, no s’hauria de retallar sinó al contrari, i a més, podríem donar un 1% del PIB als països més necessitats i si cal que aquests siguin els Extremenys, o Andalusos doncs encantat de la vida d’ajudar! Però amb la quantitat que nosaltres vulguem a qui vulguem, no com estem fent ara a cop de decret.

Catalans (a l’estil de Mohammed Jordi) la història ens està brindant una oportunitat única. tenim l’esperança, l’oportunitat i la ocasió de aconseguir allò que nosaltres ens proposem si remem junts per una vegada. La independència no és un miratge, pot ser una realitat si ens deixem de diferències i ens esforcem tots plegats, des del pseudocomunisme de les CUP i ICV, la matriu independentista (ERC, SI, Rcat, Dcat), fins a CDC i fins i tot UDC (deixant de banda l’amic Duran és clar).  Necessitem d’aquí al 2014 per teixir complicitats i marcar un full de ruta per sortir d’aquest atzucac que ens ha portat Espanya. Amb ells no ens hi entendrem, no ho han volgut mai ni ho voldran, per tant la única solució és tirar pel dret i declarar la independència unilateralment. Hi ha alguns que tenen molta pressa, altres no tanta, però si remem tots, sense retrets, podrem assolir l’objectiu per difícil que sembli. Quan dic tots em refereixo a la societat civil, la independència no arribarà pels polítics, passa per nosaltres. Quan  siguem molts i units per una causa que no sigui més que la independència del nostre país, serem imparables, llavors seran els polítics qui ens hauran de seguir. Faran molt de soroll els contraris, son molt més forts mediàticament, però no poden amb la voluntat d’un poble.

És la nostra hora, potser cal alguna guspira que ho faci desencadenar tot, però cal estar preparats per quan sigui el moment.

La situació actual no és més que una gran ocasió per ser optimistes. Sort que en tenim els catalans d’això! Preparem-nos!