CORRUPCIÓ I SOBIRANISME

El cas Pallerols ens ha recordat que a casa nostra tenim molta merda, i amb les incerteses sobre els casos Millet, ITV, i tants altres de casa nostra relacionats amb el finançament irregular CiU no fan més que empitjorar el problema.

Ara bé, des de Madrid (i des d'aquí) intentaran associar sobiranisme-corrupció, i pel que he pogut copsar aquest discurs està aprofundint en un sector de la societat catalana format pels poc o gens convençuts.

CDC i UDC han de començar a fer neteja dins de casa si no volen perdre legitimitat durant el procés, ja que els hi buscaran les pessigolles i els hi trauran tots els draps bruts. Tots sabem que no serà suficient perquè el moviment ve del poble, i no dels polítics. Però cal el màxim rigor i no ens podem permetre cap error. Com va dir Sala i Martín fa uns dies: "tots els països hi ha corrupció, el que diferencia un país d'un altre és què es fa amb els corruptes un cop s'els enganxa".

Cal que un dels pilars del nou estat sigui la transparència, la lluita contra el frau i acabar amb la oligarquia que dirigeix aquesta país. Perquè no oblidem que si tot segueix com fins ara, quan siguem un estat, canviarem Botín per Fainé i Florentino per Alemany. També cal acabar amb això. Però no és un impediment per la causa, i no ho ha de ser, i per això cal deixar ben clares unes línies mestres definides abans del referèndum. Que segurament ho sabríem muntar millor que Espanya? No ho dubto, no és gaire difícil. Ja que la independència és una eina per construir una cosa nova, diferent, a mida de les nostres necessitats, i això ho ha d'entendre tothom (sembla que PSC i ICV no ho acaben de veure clar), que l'Estat Català serà el que la majoria del poble decideixi, si el poble decideix tenir un Hugo Chaves català el tindrem, si decideix tenir un Führer, el tindrem, però el poder de decidir residirà en el poble català. O és que només volem la independència si va a mida nostra? Això és fer trampa, no hi caiguem.

Per què dic això? els convençuts pensem que en el nou estat ho sabrem fer millor i que tot funcionarà millor, i preferim la incertesa de saber com serà que seguir en un estat espanyol que ens complica l'existència dia rere dia. Els poc/gens convençuts i escèptics pregunten per les virtuts del nou estat, què tindrà de diferent, i caldria deixar ben clar amb quatre punts bàsics què és el que ens proposem canviar, per tal d'arribar a convèncer el % necessari per acabar de tenir una majoria aclaparadora. I, efectivament un dels punts bàsics i indispensables de l'Estat Català ha de ser la transparència política, reforma electoral (es pot fer abans del referèndum i tot aquesta), no a la duplicitat de càrrecs públics i acabar amb els professionals polítics.

Ho tenim més a tocar que mai, cal unitat tot i que alguns dels nostres polítics no sembla que estiguin per la feina, ens toca pressionar des de la base, el poble ha de posar-se a treballar, i l'ANC jugarà un paper vital en aquest procés. Si creus que pots col·laborar en qualsevol cosa, endavant, tots podem aportar el nostre granet de sorra per insignificant que sembli. Si cada convençut pot convèncer un altre conciutadà durant el 2013, ho tenim fet. Ep! Però no ens relaxem, ara no, queda molt per fer i tots som necessaris!

Reflexions de l'endemà de les eleccions

Quatre pensaments que em vénen al cap 24 hores després de les eleccions més importants del nostre país després de la transició:



1. Sabeu què? ara mateix m'importa una rave les retallades, no hi ha un euro a la caixa i és un il·lús qui pensa que ICV, CUP, ERC, PSC, C's o qui sigui les pot aturar. Ja que amb l'status quo actual és impossible parar això. No gestionem els nostres recursos, i primer Merkel a  Madrid i després Madrid a Catalunya imposen les retallades. Que es podrien maquillar? o bé redirigir una miqueta? potser sí, però no oblidem que el 70% del pressupost se'n va cap a Educació i Sanitat.

2. Ja seria hora de pensar en el país i no retreure el tema de les retallades (això va per Herrera) ja que ell hauria de fer el mateix si governés. Ara per ara, hem de ser tots molt generosos i comprensius, i si ERC entra al govern i ha de retallar (Hollande ha fet les retallades més grans de l'història de França, el PSOK a Grècia..) aviam si ens n'adonem que les esquerres no tenen res a fer-hi en el sistema actual, la resta és demagògia barata.

3.Primer de tot cal sortir del sistema actual, és a dir Espanya i no ens aniria malament també sortir de la unió monetària almenys, per poder tenir polítiques econòmiques pròpies i tenir els nostres mecanismes. Només es pot aturar tot això un cop assolida la independència, Llavors, només LLAVORS, ERC, C's, CUP, ICV, els Pirates, PxC, o qualsevol altre partit tindria els mecanismes per redirigir l'economia catalana. A on vull anar a parar amb tot això?

4. ERC+ CiU = majoria sobiranista, amb una mica de cintura de ICV i CUP (ho veig gairebé impossible amb els segons) tenim 87 escons a favor de l'estat propi. Si aconseguim posar el país per sobre de la resta (que ja no ens queda res, i sinó espereu als pròxims mesos). No ens queda autogovern, ho tenim clar això? per tant PAÍS per davant de tot. Referèndum i aviam què passa, si la majoria parla clar i surt que no, doncs acceptem, baixem el cap i qui vulgui que comenci a fer les maletes (ja en sé de molts que ho planegen, jo inclòs).

5. Com comenta un company meu, diu que sent vergonya de ser català, però no pel resultat de les eleccions sinó perquè en unes eleccions plebiscitàries, on s'ha mobilitzat la "Catalunya real", on ha participat un 70% del cens, els partits unionistes no han superat els 28 escons i els sobiranistes són majoria. Ara sabem quants votants de CiU són independentistes, i no en són pocs! Qui no es conforma és perquè no vol. Ara el que cal és anar a per la massa indecisa i conven-se'ls que la única via que ens queda per no enfonsar-nos és saltar del vaixell espanyol o anirem a l'infern amb ells.

Cal més prudència, serenitat i reflexió que mai. Generositat, amplitud de mires i sobretot PAÍS. El poble català ha parlat i ha dit a Mas que el vol a ell però fent tàndem amb Junqueras. Us necessitem als dos!

I ARA QUÈ? REFLEXIONS DE L'ENDEMÀ DE L'ENDEMÀ

Aquest 11 de setembre hi havia un 30% dels catalans al carrer, un 8% més s’ho miraven per la televisió i altres no podien anar-hi per múltiples raons (feina, estudis, problemes físics o bé han emigrat). Segons les últimes enquestes, un 22% dels catalans son anti-independentistes (votarien no). Molts d’aquests difícilment els convencerem, per la qual cosa hem de lluitar per fer decantar el 20% d’abstenció. Què cal fer per aconseguir-ho?

El primer que hem de fer és crear un projecte de país ambiciós, atractiu, amable, democràtic, integrador, conciliador, pragmàtic... per tal de seduir la gent que encara té dubtes i acabar amb els recels que genera a d’altres. Hem d’acabar amb l’independentisme de butxaca i convertir-lo en independentisme sentimental, combatent-lo amb arguments, propostes i sentit comú. Si ens deixem de foteses, de “batalletes” polítiques particulars, de xou democràtic (aquí critico l’actitud de SI), l’objectiu estarà més a prop. La realitat catalana és molt complexa i cal ser ample de mires.

La rauxa no ens ha de fer perdre el cap, la independència no es fa d’avui per demà, tampoc es fa a 30 anys vista. Em refereixo que cal tenir certa paciència, però no infinita, cal anar amb peus de plom, cremar fases i anar caminant cap a l’objectiu poc a poc però sense frenar. S’ha acabat jugar a la puta i la ramoneta, s’ha acabat el peix al cove, ara falta saber si els polítics catalans ho han entès definitivament.

El poble català ha parlat, el més bonic és que s’ha manifestat unitàriament, sense partidismes, sense rancors, tots a la una, i aquest és el camí a seguir. Prou de titllar de bons independentistes, de mals independentistes, de botiflers,etc. Marcar paquet de ser més i millor independentista que els altres no serveix de res, només servirà per treballar a favor de Espanya i el CNI. Tot independentista és i serà vàlid i absolutament imprescindible, sigui de CiU, de PxC, PSC o PP (encara que costi de creure), ERC,  ICV, CUP o qualsevol altre. Tots contem, i es tracta de sumar, no de dividir. Ja dividirem i discutirem quan creem el nou estat i cadascú podrà posar-se al costat que més li agradi. La bilis l’hem de guardar per els altres, no per fotre’ns entre nosaltres, ara no toca.

 Pot semblar un discurs convergent, no sóc convergent, sóc realista, estadista, i ara és el moment d’arribar a consensos a nivell català, sense mirar a Madrid, sense retrets històrics. Esborrem el passat de tothom i donem una segona oportunitat als que ens han fallat els últims anys. No estàs disposat a oblidar-ho per tal de esdevenir un estat lliure? Estàs disposat a renunciar als teus ideals per aconseguir l’estat propi? Aquesta última pregunta va dirigida a alguns que sembla que posin per davant una Catalunya socialista/comunista que la Catalunya estat. Primer fem l’estat, i després deixem que sigui el poble qui decideixi quin estat vol.

Pel que fa al futur estat, en una cosa que la gran majoria estarem d’acord és que cal canviar el sistema electoral i evitar no caure en bipartidismes, acabar amb la casta política i evitar els alts funcionariat com el que té Espanya. El regnat d’Abertis i la Caixa també és un assumpte a abordar, però deixem-lo per quan siguem estat.

Cal que treballem per convèncer els no convençuts, per ajudar a vèncer les pors als qui en tenen, aglutinem independentistes, sigui quina sigui la seva ideologia, aprenem a cedir terreny, a pensar en sentit d’estat, a ser amples de mires. És un moment clau de la nostra història, sumem, no dividim. Si aconseguim això la victòria està a prop. Cal molt d’esforç, per part de tothom, però no és impossible encara que ho sembli. Serem capaços d’una vegada per totes de posar l’estat per davant de les ideologies, retrets històrics i els partits? Ho veig molt difícil, però endavant!

“Primer fem la casa, després ja discutirem de quin color la pintarem”

Objectiu: 11 de Setembre de 2014

ELS CATALANS TENIM MOTIUS PER L’OPTIMISME!

Portem uns mesos on no fem més que sentir dia rere dia que la prima de risc està desbocada, els mercats ens collen, Europa ens escanya. Intentem entendre el que passa al nostre voltant però ningú sap de què va res ni sap què en serà de nosaltres. Fa poc dia un company em va dir: “Mira que ho he intentat entendre però ja he desistit, no entenc res i estic profundament desmotivat”. Un company de facultat (enginyer d’Obres Públiques) ha hagut d’esborrar l’enginyeria del seu currículum i va a demanar feina al McDonald’s, on és rebutjat. Hem arribat a un extrem inimaginable fa 6 anys. És molt trist veure gent de la meva generació desesperada per trobar feina incloent-hi universitaris que es fan passar per simples graduats d’ESO per poder optar a una feina. El meu entorn està planejant emigrar, un ja està a Xina, un altre planeja marxar cap a Canadà, Austràlia, i probablement un servidor acabi també en breus a algun país europeu.

Per què escric aquest article, us preguntareu? No és per explicar les misèries que ens envolten ja que tots en podríem dir moltes com les que acabo d’exposar anteriorment, ni pretenc desfogar-me. M’agradaria injectar una dosi d’optimisme als catalans, que tenim una sort que no tenen els de l’altre banda de la franja i d’Alcanar. Els catalans tenim un gran avantatge, i ara és més gran que mai ja que el que tenim a perdre és res. Portem 300 anys intervinguts però ara les carències econòmiques s’han fet molt evidents, han resultat insalvables, insostenibles per la nostra supervivència.  La societat civil, un cop més va per davant de la casta política que tenim, la qual viu encastada en el segle passat pretenent una confederació amb Espanya en la qual només hi creuen certs personatges de casa nostra. O algú coneix algun federalista rellevant a Espanya? Que algú li queda algun motiu per pensar que encara ens podem entendre amb Madrid?

La relació amb Espanya està arribant a un punt clau per la nostra història, en un context “europeu i democràtic”, amb una societat civil on una gran part ha perdut la por a mirar cap a un estat propi. Molts empresaris veuen com la marca “Espanya” els perjudica el seu negoci. Molts ciutadans viatgen pel món ensenyant el DNI espanyol amb vergonya (jo sóc dels que sempre diu que és català i quan posen la cara estranya dic: Barcelona, i com a últim recurs, Barça). Perquè sí, Espanya ens escanya, i de quina manera, no ens deixa ser catalans amb normalitat dinamitant tota iniciativa per normalitzar la nostra llengua, posant traves a les nostres seleccions, culpant-nos de tots els mals econòmics del seu país quan som nosaltres qui patim el greuge més gran en tots els aspectes. Alguns volen bombes al Calderón mentre xiulem el seu himne, ens titllen de jueus renegats, policies apallissen a un ciutadà per portar una estelada, no us sona la cantarella  als anys 40 a Alemanya?

Doncs bé, ens sobren motius per ser optimistes els catalans. Com he dit abans, tenim una gran avantatge que no tenen els nostres veïns. Tenim motius per estar il·lusionats i tenim l’esperança i la motivació que suposaria tenir una nació pròpia, un país normal, un país on podríem tenir beques per tothom, no s’hauria de retallar sinó al contrari, i a més, podríem donar un 1% del PIB als països més necessitats i si cal que aquests siguin els Extremenys, o Andalusos doncs encantat de la vida d’ajudar! Però amb la quantitat que nosaltres vulguem a qui vulguem, no com estem fent ara a cop de decret.

Catalans (a l’estil de Mohammed Jordi) la història ens està brindant una oportunitat única. tenim l’esperança, l’oportunitat i la ocasió de aconseguir allò que nosaltres ens proposem si remem junts per una vegada. La independència no és un miratge, pot ser una realitat si ens deixem de diferències i ens esforcem tots plegats, des del pseudocomunisme de les CUP i ICV, la matriu independentista (ERC, SI, Rcat, Dcat), fins a CDC i fins i tot UDC (deixant de banda l’amic Duran és clar).  Necessitem d’aquí al 2014 per teixir complicitats i marcar un full de ruta per sortir d’aquest atzucac que ens ha portat Espanya. Amb ells no ens hi entendrem, no ho han volgut mai ni ho voldran, per tant la única solució és tirar pel dret i declarar la independència unilateralment. Hi ha alguns que tenen molta pressa, altres no tanta, però si remem tots, sense retrets, podrem assolir l’objectiu per difícil que sembli. Quan dic tots em refereixo a la societat civil, la independència no arribarà pels polítics, passa per nosaltres. Quan  siguem molts i units per una causa que no sigui més que la independència del nostre país, serem imparables, llavors seran els polítics qui ens hauran de seguir. Faran molt de soroll els contraris, son molt més forts mediàticament, però no poden amb la voluntat d’un poble.

És la nostra hora, potser cal alguna guspira que ho faci desencadenar tot, però cal estar preparats per quan sigui el moment.

La situació actual no és més que una gran ocasió per ser optimistes. Sort que en tenim els catalans d’això! Preparem-nos!

LA MEVA INDIGNACIÓ

És curiós que fiqués com a títol del blog Catalans indignats, avançant-me per pur atzar als aconteixements recents.

Primer de tot dir que jo em considero indignat, algunes raons són més concretes i personals. Altres són canvis globals que reclamo. Tothom té els seus motius per la indignació, però perquè tots els indignats hem de seguir el corrent que volen alguns des de les assemblees de #acampadabcn, #acampadasol...?

En tot aquest moviment del #15M, s’hi ha gestat una nova democràcia diuen ells, una democràcia però, que exclou certs pensaments com seria el dret a l’autodeterminació, una democràcia on es recomana parlar en castellà perquè “asi nos entendemos todos”, on no hi caben banderes porque “los nacionalismos son malos”. Amb aquestes premisses ja passa a ser una democràcia excloent, et diuen que hi vagis i diguis la teva, t’escoltaran i probablement alguns t’aplaudiran, i què, les assemblees acaben siguent un conjunt de discursets polítics individuals on tothom té la paraula però també hi ha el perill de ser manipulat molt hàbilment per part de grepuscles organitzats. Llavors, la teòrica democràcia participativa corre el perill de convertir-se en un tipus de totalitarisme col·lectiu on la gent que discrepa o critica és feixista, nacionalista, de dretes, intolerant, o que intransigent. També es corre el risc de que sobresurti algun gran orador demagog/populista entre la multitud com va ser Adolf Hitler, o  l’actual Chaves. Podria aprofitar per manipular, convèncer la massa i fer-la anar a la seva manera.

La meva gran pregunta al moviment #15M és: com pensen organitzar el món si es dona el cas que algun dia són majoria, faríem una assamblea de 7 milions de persones?

Tothom podria dir-hi la seva, però amb aquest mètode els pressupostos del 2011 potser s’aprovarien el 2022 anant bé. Més participació ciutadana sí (no oblidem però les minses  participacions als referèndums fets fins ara). Una democràcia ultraparticipativa tampoc sembla ser la solució, només s’ha de veure les petites/grans desavinences que hi ha hagut en assamblees de 2000 persones, no em vull imaginar el que seria si multipliquéssim aquest nombre per 10, per 100 o ja no dic per 1000.

Cal afegir que molts dels indignats actuals dimonitzen les opinions contràries o divergents al seu ideari, cosa que no és lògica si pretenen que sigui un moviment que aglutini gran part de la societat. Sembla ser que s’obliden que hi ha gent de tot en un país i que la seva veritat no és absoluta ni molt menys perfecte, hi ha una majoria silenciosa que no es manifesta (llevat per anar en contra l’avortament, contra els matrimonis homosexuals, etc) i que és molt important en aquell país (i en menor mesura però gens menyspreable a Catalunya). La dreta aglutina sectors molt amplis i surt indemne de qualsevol revolució social (recordem que tot i estar en minoria ha governat i governarà durant períodes molt amplis).

El primer dia em va despertar molta simpatia tot plegat ja que s’ha de donar un cop de puny sobre la taula perquè els polítics, banquers i la gent que té més poder no responen a les necessitats de les classes populars/mitjanes. Perquè hi ha molta injustícia i les polítiques actuals ens porten al límit de l’abisme individual i col·lectiu. Perquè la societat es fractura i l’estat del benestar fictici que havíem aconseguit potser no el podrem tenir més per culpa de la inaptitud dels nostres governants d’estirar més el braç que la màniga. 

És culpa nostra per donar ales als polítics a fer tot el que volguéssin sempre que volguéssin. És culpa nostra per ajudar a corruptes (Camps) que segueixin al poder amb una majoria absolutíssima. És culpa nostra per estafar a l’estat i ser corruptes amb els nostres veïns, companys, conciutadans. És culpa nostra haver rigut les gràcies als polítics i aplaudir els 400 euros, el xec nadó, entre tantes altres. És culpa d’ELLS (polítics) per no estar a l’alçada de les circumstàncies i portar el país a la misèria i haver-nos fet creure que som rics i podem viure amb luxes i tenir serveis de luxe que segurament mai ens podríem haver permès.

Ha arribat l’hora de dir PROU, volem un canvi, un canvi profund. La meva discrepància és si per canalitzar aquest malestar tan gran que tinc he de seguir el #15M. Jo puc afegir alguns altres malestars més concrets com l’espoli fiscal que patim, la falta d’un estat propi per decidir directament què volem i què no volem fer. Primer passa per tenir un estat, després ja farem la revolució. Amb Espanya, un país que ens porta a la ruïna, que ens obliga a retallar mentre ens roben 22.000 milions d'euros anuals, ens té agafats pels collons i poc hi tenim a fer.

Per desgràcia, de moment i molt han de canviar les coses, em sento exclòs del #19J, el #9-Juliol sí que va amb mi. Allà hi seré.

Anàlisi del moviment dels #indignats

Aquests dies tenim sobre la taula un moviment espontani i ciutadà exigint una democràcia real. Quin objectiu persegueix? ja que llegint les propostes hi ha alguns punts que no em quadren gaire i sonen a "propostes populars".  Quina gràcia que posés el nom al blog de Catalans Indignats, ara apareixen indignats en general, no només catalans sinó d'arreu d'Europa. Analitzem les propostes que han emès els promotors de la web www.democraciarealya.es :

Abans de tot vull destacar que crec que les propostes exposades, segons el meu parer surten de context en una manifestació tan plural i que engloba gent tan diversa. No s'ha de demanar coses tan concretes com l'abolició de la llei antitabac (segons la ràdio, no ho he llegit aquí), la fi del pla Bolonya entre altres. Caldria un pacte de mínims i reclamar coses generals i comunes.

1. ELIMINACIÓN DE LOS PRIVILEGIOS DE LA CLASE POLÍTICA:

• Control estricto del absentismo de los cargos electos en sus respectivos puestos. Sanciones específicas por dejación de funciones.
• Aquesta proposta és molt vàlida ja que l'absentisme dels polítics és molt elevat. Sense anar més lluny a la votació per el fons de competitivitat faltaven 9 diputats del PP al congrés... O els eurodiputats que fitxen i tornen cap a casa?
• Supresión de los privilegios en el pago de impuestos, los años de cotización y el monto de las pensiones. Equiparación del salario de los representantes electos al salario medio español más las dietas necesarias indispensables para el ejercicio de sus funciones.
• La primera part em sembla bé. L'equiparació al salari mitjà espanyol no trobo que sigui correcte ja que tenen una responsabilitat molt alta, i si cobres en relació a la responsabilitat no pots cobrar la mitjana. Seria millor limitar els anys al càrrec, evitant la perpetuació en el poder.
• Eliminación de la inmunidad asociada al cargo. Imprescriptibilidad de los delitos de corrupción.
• No cal comentar-ho, és obvi.
• Publicación obligatoria del patrimonio de todos los cargos públicos.
• I si és una persona que té molts recursos, per què els ha d'exposar públicament? Llavors tots hem de fer públic el nostre patrimoni?
• Reducción de los cargos de libre designación.
• Em sembla bé aquest també.

2. CONTRA EL DESEMPLEO:

• Reparto del trabajo fomentando las reducciones de jornada y la conciliación laboral hasta acabar con el desempleo estructural (es decir, hasta que el desempleo descienda por debajo del 5%).
• També caldria considerar la relació productivitat-salari, repartir la feina entre tots, encara que sigui cobrant menys, com han fet a Alemanya.
• Jubilación a los 65 y ningún aumento de la edad de jubilación hasta acabar con el desempleo juvenil.
• Mentre els joves no tinguin feina podria ser bo, però tota societat que incrementa el seu nivell de vida i allarga la vida, necessita ampliar l'edat de jubilació per mantenir el sistema de Seguretat Social.
• Bonificaciones para aquellas empresas con menos de un 10% de contratación temporal.
• No tinc suficient formació en economia com per opinar al respecte. Caldria el contracte únic potser, pujant retribucions i drets laborals a mesura que acumules antiguitat.
• Seguridad en el empleo: imposibilidad de despidos colectivos o por causas objetivas en las grandes empresas mientras haya beneficios, fiscalización a las grandes empresas para asegurar que no cubren con trabajadores temporales empleos que podrían ser fijos.
• Igual que l'anterior, no tinc suficient formació com per opinar. Aquí estariem parlant d'un canvi en el sistema capitalista ja que una empresa busca el benefici, no és una organització sense ànim de lucre.
• Restablecimiento del subsidio de 426€ para todos los parados de larga duración.
• Estaria bé, però i els que no volen treballar? caldria un bon filtre per tal d'evitar la corrupció del sistema per part d'evitar les "vacances pagades" d'alguns.
  

3. DERECHO A LA VIVIENDA:

• Expropiación por el Estado de las viviendas construidas en stock que no se han vendido para colocarlas en el mercado en régimen de alquiler protegido.
• Expropiar? que voleu un estat comunista? Voteu algun Chaves de torn que surti... no crec que sigui la solució. Caldria potenciar el lloguer recolzant els propietaris en cas d'impagaments i fent més fàcils els desallotjaments.
• Ayudas al alquiler para jóvenes y todas aquellas personas de bajos recursos.
• Si fossim més rics potser podriem permetre-ho, com alguns estats nòrdics. Si m'expliqueu d'on treuriem els diners encantat!
• Que se permita la dación en pago de las viviendas para cancelar las hipotecas.
• I així evitar l'especulació? caldria filtrar-ho molt bé..

4. SERVICIOS PÚBLICOS DE CALIDAD:

• Supresión de gastos inútiles en las Administraciones Públicas y establecimiento de un control independiente de presupuestos y gastos.
• Totalment d'acord, hi ha molta burocràcia i òrgans a aprimar (comportaria pèrdues de feina també, cal recordar-ho)
• Contratación de personal sanitario hasta acabar con las listas de espera.
• Com abans, si m'expliqueu amb quins diners quan no podem pagar ni els que hi ha ara...
• Contratación de profesorado para garantizar la ratio de alumnos por aula, los grupos de desdoble y los grupos de apoyo.
• Amb quins diners?
• Reducción del coste de matrícula en toda la educación universitaria, equiparando el precio de los posgrados al de los grados.
• Amb quins diners? A molts països europeus paguen com nosaltres, alguns tenen matrícula gratuïta (Dinamarca, Finlàndia, Suècia, Polònia, Noruega) però també tenen uns impostos molt més elevats i són molt més civilitzats.
• Financiación pública de la investigación para garantizar su independencia.
• Perfecte, I+D és un camp que Europa ha de desenvolupar si vol ser alguna cosa en el futur.
• Transporte público barato, de calidad y ecológicamente sostenible: restablecimiento de los trenes que se están sustituyendo por el AVE con los precios originarios, abaratamiento de los abonos de transporte, restricción del tráfico rodado privado en el centro de las ciudades, construcción de carriles bici.
• Proposta que em sona a ICV, està bé, però recordem que el transport públicés totalment deficitari, que és un forat sense fons i reduïr els preus d'aquest comportaria un augment d'impostos. Caldria potenciar-lo més fent una bona xarxa feta amb criteris lògics i aturar la construcció d'AVE radialment i sense plans de movilitat com s'està fent (recordar la recent aprovació de la partida per l'AVE Madrid-Extremadura). EUA té menys quilòmetres d'alta velocitat que Espanya, per què serà? (forat sense fons). Caldria invertir en xarxes de proximitat, ferrocarril a petita escala així com tranvies/busos, vehicle compartit..
• Recursos sociales locales: aplicación efectiva de la Ley de Dependencia, redes de cuidadores locales municipales, servicios locales de mediación y tutelaje.
• Pujem impostos, no enganyem a l'estat amb la declaració d'hisenda i podrem tenir això.

5. CONTROL DE LAS ENTIDADES BANCARIAS:

• Prohibición de cualquier tipo de rescate o inyección de capital a entidades bancarias: aquellas entidades en dificultades deben quebrar o ser nacionalizadas para constituir una banca pública bajo control social.
• Qui em pagarà llavors els estalvis que tinc al banc si aquest fa fallida? O hem de tornar a guardar els calers a sota el coixí?
• No tinc la formació necessària però rescatar bancs sembla que és la única solució, però caldria anar acompanyat d'una profunda reforma financera i obligar a aquests a actuar diferent a partir d'ara  i intervenir-los públicament encara que sigui parcialment.
• Elevación de los impuestos a la banca de manera directamente proporcional al gasto social ocasionado por la crisis generada por su mala gestión.
• Difícil de justificar i quantificar. Reformar el sistema financer: això és molt complicat ja que no depèn exclusivament de l'estat sinó que estem venuts a tot el món (el deute espanyol està repartit en molts països diferents que al final acaben dictant què s'ha de fer i què no). Les agències de qualificació de deute ens fan més pobres, estem en mans d'especuladors i jugadors de borsa, no tinc prou formació tampoc.
• Devolución a las arcas públicas por parte de los bancos de todo capital público aportado.
• Els bancs haurien de tornar els diners aportats per rescatar-los, donant tot el seu benefici a les arques públiques (amb interessos clar) fins que hagin tornat tot el que els hem prestat.
• Prohibición de inversión de bancos españoles en paraísos fiscales.
• No sé si és un tòpic o hi ha fonaments per demanar això.
• Regulación de sanciones a los movimientos especulativos y a la mala praxis bancaria.
• Els responsables de la banca que ens han portat aquí encara segueixen al seu tron, això no hauria d'estar permès.

6. FISCALIDAD:

• Aumento del tipo impositivo a las grandes fortunas y entidades bancarias.
• Crec que s'ha intentat varis cops però no s'ha aconseguit, les grans fortunes les tenen ben amagades... sempre trobaran la manera d'esquivar el sistema i si no poden, marxaran fora del país potser... (Caldria potser repensar els impostos dels futbolistes ja que els surt barat jugar a Espanya, Anglaterra per exemple els surt més car..)
• Eliminación de las SICAV.
• Diria que ja està sobre la taula això..
• Recuperación del Impuesto sobre el Patrimonio.
• I si el meu avi em deixa 400 Ha d'herencia després de trencar-se les banyes durant tota la seva vida? quina culpa tinc??
• Control real y efectivo del fraude fiscal y de la fuga de capitales a paraísos fiscales.
• És clar.
• Promoción a nivel internacional de la adopción de una tasa a las transacciones internacionales (tasa Tobin).
• Més burocràcia i impostos per moure capital, que avui per avui és global i és el que ens dóna de menjar...

7. LIBERTADES CIUDADANAS Y DEMOCRACIA PARTICIPATIVA:

• No al control de internet. Abolición de la Ley Sinde.
• No opino, crec que no s'hauria d'incloure això en una reivindicació de més democràcia.
• Protección de la libertad de información y del periodismo de investigación.
• Bé, hi ha masses mitjans polititzats i mentiders.
• Referéndums obligatorios y vinculantes para las cuestiones de gran calado que modifican las condiciones de vida de los ciudadanos.
• Si la gent es compromet a anar a votar és bona solució, perquè hi hagi participació baixa...
• Referéndums obligatorios para toda introducción de medidas dictadas desde la Unión Europea.
• Això encara demanaria més compromís ciutadà. A mi em sembla bé però caldria no fer el ridícul en participacions minses..
• Modificación de la Ley Electoral para garantizar un sistema auténticamente representativo y proporcional que no discrimine a ninguna fuerza política ni voluntad social, donde el voto en blanco y el voto nulo también tengan su representación en el legislativo.
• Hi hauria més cadires buides que plenes al parlament!!  seria una bona mesura temporal per tal d'estirar les orelles als actuals polítics, però també donaria ales a moviments apolítics o antitot..
• Independencia del Poder Judicial: reforma de la figura del Ministerio Fiscal para garantizar su independencia, no al nombramiento de miembros del Tribunal Constitucional y del Consejo General del Poder Judicial por parte del Poder Ejecutivo.
• M'alegra sentir això i més venint de Madrid..
• Establecimiento de mecanismos efectivos que garanticen la democracia interna en los partidos políticos.
• Llistes obertes? primàries? Seria un gran avenç, per mi dels més importants..

8. REDUCCIÓN DEL GASTO MILITAR

No cal esmentar-ho. Espanya gasta 15.000 milions d'euros anualment per desenvolupar un Caça europeu per exemple. Podríem fer tantes coses amb aquests diners!!!

Paraules de Savi: Moisès Broggi, 103 anys de vivències

Moisès Broggi, un metge savi, que ara té 103 anys conegut per tothom i reconegut per la seva saviesa.

En una entrevista al món a RAC 1 ha parlat de moltes coses, entre les quals Catalunya i la situació actual. Ha citat l'història per arribar a comprendre-ho: "Catalunya feia nosa a Castella pel seu règim constitucional, i després de la guerra dels segadors, les relacions han continuat siguent violentes. Després de la guerra de successió va començar la retallada de privilegis per Catalunya que ha continuat fins a dia d'avui. Fa 500 anys que dura (des dels segadors) per tant té difícil solució".
Preguntat per la independència: "La independència és possible. Europa estava format per grans imperis que agafaven moltes nacionalitats, com Espanya amb Catalunya. Ara tot s'ha fragmentat i s'ha demostrat que els grans problemes que es generen localment es solucionen millor amb administracions petites".
També ha afegit: "Espanya-Catalunya és un matrimoni que no s'avé, és molt difícil d'arreglar. Amigablement es pot arreglar però si un es vol imposar sobre l'altre no funciona. Per tant és hora de separar-se i tenir una relació amistosa i comercial entre les dos parts."

Hem d'escoltar les paraules de savi. Un motiu més per creure-hi. Podreu repescar l'entrevista als podcasts de RAC1.